L’equip de Neival, Carles Alós (psicòleg) i Coral Ruiz Viedma (Optometrista comportamental), volem donar un altre punt de vista sobre el TDAH, amb base totalment científica, per contrastar amb les informacions i missatges que s’estan donant actualment a les escoles i als mitjans de comunicació.
A Catalunya uns 20.000 nens diagnosticats de TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat) van cada dia a l’escola medicats amb psicoestimulants, cosa que representa quasi un 3% dels alumnes de primària i secundària. I aquesta xifra va en augment a un ritme considerable.
El terme TDAH ha passat al vocabulari escolar quotidià i qualsevol nen rebel, amb males notes o despistat, té moltes probabilitats d’acabar prenent-se una pastilla abans d’anar a l’escola.
En un programa radiofònic recent en el que es parlava sobre el TDAH (a Catalunya Ràdio aquest 2012) el Doctor Paulino Castells (destacat especialista en aquest tema) manifestava que en la seva opinió el TDAH se sobremedica. Un contertulià, pare d’una nena amb TDAH, va rebatre l’opinió del Doctor Castells indicant que en un congrés recent en el que havien participat 60 especialistes, s’havia arribat a la conclusió que només es medicaven el 10% dels nens amb TDAH.
Si això fos així, resultaria que a Catalunya la xifra de nens amb TDAH, seria, ni més ni menys que de 200.000. Un de cada tres!
¿Tan malament ho està fent la “mare naturalesa” que milions de nens arreu del món necessiten prendre pastilles diàriament per poder posar atenció?
A través dels mitjans de comunicació s’està transmetent la idea de que el TDAH es una alteració que es pot diagnosticar amb total certesa. Que si bé no té cura, existeix tractament dels símptomes, principalment farmacològic, i que els nens que el pateixen només aconseguiran una escolaritat adequada si reben la seva medicació diàriament. També es remarca que els efectes nocius dels medicaments són mínims i perfectament controlables.
Però quan es revisa amb objectivitat la literatura mèdica i es tenen en compte els interessos econòmics que es mouen al voltant d’aquesta “patologia” (8.000 Milions de dòlars anuals, només als Estats Units) apareixen seriosos interrogants. Si parlem amb rigor, avui dia no existeix cap condició bioquímica o genètica que determini de manera inequívoca l’existència del TDAH i hi ha a més la clara evidència de que s’està diagnosticant de manera errònia (un 74% d’error segons un informe del Govern Basc, 40% segons un estudi de la Universitat de Sevilla).
Tampoc està demostrat que els nens medicats tinguin a llarg termini millors resultats escolars. Sobre la bondat de la medicació, n’hi ha prou amb llegir els prospectes per adonar-se que els efectes secundaris immediats són nombrosos i preocupants, sense comptar amb els efectes a llarg termini, que són molt poc coneguts.
Les nombroses causes del TDAH
Un nen pot presentar dèficit d’atenció per nombroses causes diferents al TDAH. Alteracions en el desenvolupament psicomotor, disfuncions visuals i auditives, dèficits en alguns elements nutricionals essencials, situacions emocionals, etc. S’està medicant més als nens nascuts a final d’any (els més petits de les aules) que als nascuts al gener, simplement perquè són els més immadurs.
I encara que es diu que la causa del TDAH es genètica, el cert és que es diagnostica amb més freqüència entre els nens de classes socials desfavorides.
Ens agradi o no, la medicació massiva d’escolars s’ha posat de moda. Les pastilles deixen als nens atents i quiets, en situació ideal per estar a l’aula. ¿Quin preu acabarem pagant per això? El temps
ho dirà.
Mentrestant, com diu el Dr. Soufre:
“la il·lusió de que els problemes de conducta dels nens poden curar-se amb fàrmacs, ens evita que, com a societat, tractem de buscar solucions més complexes que serien necessàries. Els fàrmacs ens treuen a tots –polítics, científics, mestres, pares– del compromís. A tots excepte als nens”.
Fes clic aquí, per llegir l’article complet online.
Resum de l’article “Les altres veritats del TDAH” de Carles Alós (Psicòleg) i Coral Ruiz (Optometrista comportamental) argumenten que el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat està sobremedicat.